Funerals sense morts: en busca de noves esperances

Uns 25.000 sud-coreans han participat, des de 2012, en uns funerals col·lectius falsos, segons publicà La Vanguardia –fent servir com a font l’agència Reuters– al novembre. La notícia recullia alguns testimonis: “Una vez tomas conciencia de la muerte y la experimentas, afrontas la vida de una forma distinta”, deia el primer. Un altre afegia que la seva forma de veure el món laboral va canviar després de l’experiència. El director del centre comenta que aquest servei ha ajudat a persones que estaven contemplant el suicidi.

Heo Ran / Reuters

Altres mitjans, com National Geographic o CBS News , també han tractat aquest tema. Tots coincideixen en vincular-lo amb el suicidi: el rati a Corea del Sud és, segons l’article de La Vanguardia, de 20,2 suicidis per cada 100.000 persones, gairebé el doble de la mitjana de l’OMS, que és de 10,53. El diari i Reuters mencionen l’economia i l’atur com dues causes del malestar social. National Geographic parla d’una transformació radical de la societat. Per la seva banda, CBS News publica: “There is widespread tension […] over highly competitive college entrance exams, job searches, long working hours and widening inequality”.

Per què es fa ressò La Vanguardia d’aquesta notícia? Repassant els criteris de noticiabilitat (actualitat, proximitat geogràfica, personatge notori…) només trobem que encaixi en un: el criteri de raresa, fet excepcional, morbós. La mort és un tabú dins la nostra societat, entenent com a tal la prohibició o inhibició resultat d’una aversió emocional o costum social . Els sociòlegs Marga Marí-Klose i Jesús M. de Miguel senyalen: “Desde finales del siglo XIX […], la muerte se oculta sistemáticamente. Se convierte en un hecho obsceno, tanto que casi no se pronuncia su nombre”. La notícia funciona perquè ens provoca una atracció prohibida. A més, tot i que geogràficament no sigui propera, “la muerte, por desgracia, no es vaga ni abstracta, ni difícil de concebir para ningún ser humano” , tal com va escriure Malinowski. L’amaguem i la trobem desagradable; però l’entenem i crida la nostra atenció.

“El fallecimiento es algo más que la mera descomposición de un organismo biológico”, indiquen Marga Marí-Klose i Jesús M. de Miguel. En la dualitat natura-cultura, la mort no és per l’espècie humana “un proceso natural sino un hecho cultural, fundado en y fundador de diversos comportamientos sociales”, d’acord amb el que apunta l’antropòloga i psicòloga Nancy Acosta. En el cas dels funerals falsos, això es fa encara més evident: ni tan sols hi ha una mort natural que activi el mecanisme cultural. Es tracta d’una pràctica que recrea un funeral per aprofitar algunes de les seves utilitats.

El sociòleg, geògraf i filòsof Henri Lefebvre defensava que els rites funeraris ens ofereixen moments per reflexionar sobre les nostres pròpies vides. D’altra banda, un funeral també marca el final d’una etapa i el començament d’una altra. De fet, als rites funeraris, al cadàver se li dona una aparença de vida per representar el pas cap a una nova forma. En aquest cas, es fa una inversió i el cos viu es representa com a mort per ajudar l’individu a buscar un nou camí vital.

Photo by Rhodi Lopez on Unsplash

Els suicidis a Corea del Sud sobrepassen de molt la mitjana dels països membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Els números s’han agreujat en les darreres dècades, mentre el país registrava un important creixement econòmic en un període excepcionalment breu. Tal com apunten els autors de What makes Koreans unhappy?, Cho i Kwon, un increment de ingressos no condueix necessàriament a un increment de la felicitat i la satisfacció.

Durkheim, qui proposava veure el suicidi no com aconteixements particulars, sinó com un fet “que tiene su unidad y su individualidad, […] su naturaleza propia, y que además esta naturaleza es social”, ja arribava a aquesta mateixa conclusió al 1897, quan afirmà que les crisis econòmiques tenen una influència agravant sobre la tendència al suicidi; però, a diferència del que molts consideren, no per la misèria que porten, ja que trobà igualment increments de taxes de suicidis en moments de creixement econòmic: “Si las crisis industriales o financieras aumentan los suicidios, no es por lo que empobrecen, puesto que las crisis de prosperidad tienen el mismo resultado; es porque son crisis, es decir, perturbaciones de orden colectivo”. L’investigador Gil-Soo Han menciona les pertorbacions que afecten Corea del Sud: “Condensed development, high fever for education, an extreme status of competition, rapid urbanisation and changes in all aspects of the lives of Koreans have created a lot of uncertainties in their lives”.

Durkheim diria que la sud-coreana és una societat pertorbada: “[El individuo] ya no sabe lo que es posible y lo que no lo es, […] cuáles son las reivindicaciones y las esperanzas legítimas […]. Porque la prosperidad ha acrecido, los deseos se han exaltado. La presa más rica que se les ofrece los estimula, los hace más exigentes, más impacientes a toda regla, justamente entonces cuando las reglas tradicionales han perdido su autoridad”. És, en paraules de l’autor, una cursa amb una fi inaprehensible.

En aquest context, doncs, els sud-coreans han creat una pràctica social que serveix per replantejar-se totes aquests reivindicacions, esperances, exigències i impaciències que el desenvolupament econòmic ha portat. Una pràctica que es duu a terme a través de la imitació d’un ritual tradicional que recrea la fi més aprehensible de totes per tothom: la mort.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store